FatEli

El meu Pare ha jugat un parell de vegades a Poker. A part d’ensenyar-li aquest gran hobby de la gent gran que són els ordinadors i internet, el Poker ha estat una de les poques coses que li hem pogut ensenyar com a fills. Ell es un jugador esporàdic de Butifarra i de Brisca.
Quan érem petits, durant les vacances d’estiu al Pirineu, els dies plujosos que no podíem anar amb les bicis, o que no podíem anar a capturar culleretes (si algú em diu que es, té premi), ens tancàvem a la Casa i amb una mica de pa de pagès amb Nocilla el nostre Pare ens ensenyava a jugar a la Brisca als meus germans i a mi.

Com a fill petit, aquestes situacions en família, fent coses de gent més gran, em feien sentir important. D’altra banda, l’interès del meu germà gran no era el mateix, ell segurament hagués preferit fer altres coses amb la colla del poble; o simplement, a partir de segons quina edat, hi ha coses que no semblen tant interessants. Per a mi, jugar a la Brisca, joc de cartes que m’havia ensenyat el meu Pare, que entenia com jugar i que mica en mica sabia com guanyar, es va convertir en el meu passatemps preferit. Encara recordo algunes tardes, no totes, que els amics venien a buscar-me amb les seves bicis, i jo els hi deia que quedàvem més tard, que estava jugant a cartes amb el meu Pare.

Els anys van passar i, a part d’alguna partida amb el meu pare i els meus tiets, la Brisca va passar a ser aquell joc de cartes que havia jugat de petit. Allò que feia que no entengués que el meu germà no volgués jugar amb nosaltres, feia que jo ja no tingués cap tipus d’interès per tornar a jugar-hi. Els amics, les xicotes i el Baseball eren les meves “grans” preocupacions.

Uns quants anys més van passar i la Butifarra va entrar a la meva vida. No m’equivocaria en dir que només he jugat 4 o 5 vegades, però és un dels jocs que a l’actualitat més em diverteixen a banda del Poker. El motiu principal són les partides que fan els meus cosins de Lleida quan fem reunions familiars o estances curtes precisament a alguna casa del Pirineu. Veure’ls jugar es tan divertit. Si no sabés el que s’estimen, pensaria que només es volen putejar l’un a l’altre. A part, el fet que siguin família fa que sigui molt més emotiu. Algunes vegades, el meu Pare també hi juga.
Amb l’altra família de Barcelona, també es fan partides de Butifarra quan arriba Nadal. Per desgràcia ara ja no hi són tots el jugadors que voldríem; encara que no són tan divertides, són també molt emotives, tot i que alguna vegada he marxat amb presses perquè tenia algun timba programada.

No fa massa, després de contagiar el Poker als meus germans, vàrem intentar ensenyar-li al meu Pare. Com es sol dir amb el Poker (suposo que amb moltes altres coses en la vida) Takes Just A Few Minutes To Learn, but a Lifetime To Master. Amb el nostre Pare, una estoneta va ser suficient. També ell en va tenir prou amb poc temps per a decidir no voler jugar-hi. No es tractava que no el pogués dominar, estic convençut que seria un gran jugador, la seva manera de pensar es molt adient per a un jugador seriós; suposo que allò que et fa tenir interès per algunes coses, fa que no el tinguis per a unes altres.

El meu Pare, no crec que es passi massa temps mirant les obres amb altra gent gran; després de tants anys en el sector, es mereix un bon descans. A Poker, tampoc crec que hi jugui gaire. Ara, realment m’agradaria recordar les partides que fèiem de petits a la Brisca, fent partides de Poker amb ell i els meus Germans; però igual que no sempre que tens dos asos guanyes, el meus asos són el meu Pare i no sempre ho pots tenir tot.